TEORIA DE LA GENERACIÓ ESPONTÀNIA O ABIOGÈNESI

Redactat per: Júlia Escatllar, Gerard Massó, Marina Montserrat, Alba Mora, Adrià Panicot, Enric Roda i Arnau Rodríguez

La hipòtesi d’aquesta teoria era que l’origen de la vida provenia per exemple, del fang, la pols o el menjar descompost, que la matèria no vivent (inorgànica) pot originar vida per si mateixa. Segons la teoria, la matèria no viva i l’entelèquia, força vital, donen lloc a la vida.

Actualment és una teoria obsoleta tot i que observant el dia a dia de certs animals es pot arribar a la conclusió que mosques, cucs i alguna espècie de porc es reprodueixen amb matèria inerta, sense vida pròpia. Aquesta teoria ha estat relegada dels àmbits d’estudi.

 Els grecs Tales de Milet, Demòcrit, Anaximandre i Xenòfanes ja contemplaven la possibilitat de que la matèria viva sorgís a partir de la matèria no viva. Creien que la interacció d’aquesta amb forces naturals podia formar la vida. Per exemple, del fang, de l’aigua o del menjar en descomposició veien sorgir animals com cucs, crancs, insectes, entre d’altres.

Científics defensors

Aristòtil

El segle IV a.C., el filòsof grec Aristòtil va ser qui va proposar aquesta teoria biològica, va qüestionar l’origen de la vida i creia que podria haver aparegut de forma espontània a partir de la matèria inerta. Un exemple seria l’ou que és una cèl·lula de la qual es forma un ésser viu. Primerament no té “vida” però amb el temps evoluciona fins a crear una nova criatura.

Aristòtil digué: "Tot ésser està format per un principi passiu que és la matèria i un principi actiu que li dóna forma i vitalitat. Així, el fang és el principi passiu, i unit a ell, hi ha un principi actiu capaç de donar-li forma i vida al nou ésser”.

Creia que tot cos sec que es tornés humit o tot cos humit que es tornés sec produiria animals.

Jean Baptiste Van Helmont

Recepta de Van Helmont per produir ratolins. Font: https://cientificament.files.wordpress.com/2013/03/helmont-experimento.jpg

El metge belga del segle XVIII Jean Baptiste Van Helmont va elaborar una recepta basant-se en aquesta teoria per produir ratolins en 21 dies a partir d’una camisa bruta amb grans de blat essent la suor de la camisa el principi actiu.

Però l’error que va cometre Van Helmont va ser que no va tenir en compte que només va realitzar l’experiment una vegada sense tenir en compte els factors “externs” que fan que es troben ratolins en una habitació que ha estat tancada durant 3 setmanes.

John Needham

John Needham va fer un experiment consistent en escalfar sopa, la va tancar en tubs d’assaig i la va esclafar una altra vegada. Al cap de poc, va observar organismes per la sopa.

Científics discrepants

La teoria de la generació espontània va ser discutida per molts investigadors i científics que intentaven refutar aquesta hipòtesi a partir de diferents experiments.

Francesco Redi

Va ser un dels primers investigadors en posar la teoria de la generació espontània en dubte en realitzar un experiment mitjançant tres gots en què va posar respectivament un tros de peix, anguila i carn de bou, tancant hermèticament. Va preparar després uns altres tres gots amb els mateixos materials i els va deixar oberts. Al poc temps van començar a aparèixer larves. L’investigador va arribar a la conclusió que els cucs s'originaven gràcies a les mosques i no per generació espontània de la carn en descomposició.

Experiment realitzat per Redi. Font: https://cientificament.files.wordpress.com/2013/03/carne.jpg

Anton Van Leeuwenhoek

Va observar les bactèries amb el microscopi però no es va decantar per cap teoria.

Lazzaro Spallanzani

També va experimentar per falsar la teoria de la generació espontània però el seu experiment no va ser acceptat per no deixar passar aire, element considerat indispensable per a la formació de la vida.

Louis Pasteur

Va ser un químic francès que va refutar la teoria. Va demostrar (mitjançant els seus experiments sobre les bactèries) que tot ésser viu prové d’un altre ja existent. En un dels seus experiments va utilitzar dos flascons de coll de cigne (els quals tenen els colls molt allargats que es van fent cada vegada més fins, acabant en una obertura petita, i tenen forma de "S") on en cada un d'ells va ficar quantitats iguals de brou de carn i els va fer bullir per eliminar els possibles microorganismes restants en el brou. La forma característica d’aquests flascons era perquè l'aire pogués entrar i, d’aquesta manera els microorganismes es quedessin a la part més baixa del tub.

Passat un temps va observar que cap dels brous presentava senyals de la presència de microorganismes i va tallar el tub d'un dels matrassos. El matràs obert va trigar poc a descompondre’s, mentre que el tancat va romandre en el seu estat inicial. Els microorganismes tampoc provenien de la generació espontània.

Louis Pasteur digué: "Aquí no es tracta de religió, filosofia, ateisme, materialisme o espiritualisme, fins i tot puc afegir que no m'importen a mi com a científic. És una qüestió de fets; quan jo vaig començar estava preparat per ser convençut pels experiments de que la generació espontània existia, tant com ara estic convençut que els seus defensors estan amb els ulls embenats".

Els experiments de Pasteur van ser tan convincents que la teoria es va donar per falsa.

Experiment de Pasteur (I).

Font: https://cientificament.files.wordpress.com/2013/03/pasteur_exp01.jpg

Experiment de Pasteur (II).

 Font: https://cientificament.files.wordpress.com/2013/03/pasteur_exp02.jpg

PANSPÈRMIA

Redactat per: Manel Franquet, Gabriel Garcés, Aurora Monzón, Andrea Querol, Maria Roig, Albert

Sanemeterio, Mar Soriano, Artur Torres

La panspèrmia és una teoria que es basa en que l’origen de la vida té lloc en algun punt de l’Univers i que va arribar a la Terra en forma de meteorits o gasos, on es van donar les condicions òptimes i va proliferar.

El terme Panspèrmia prové del grec (p a , tot i s perma , llavor).

La Panspèrmia, a més, no sempre ha estat reconeguda. fa tan sols 30 anys, es creia que era impossible per una sèrie de factors, com ara que les bactèries no poden sobreviure a temperatures tan altes o resistir un impacte tant fort contra la Terra.

L’origen de la teoria es troba a la filosofia grega, concretament el filòsof Anaxàgores, en el segle VI a.C. Va ser defensada pel biòleg alemany Hermann Richter el 1865. Però va ser el 1908 quan el químic suec, i guanyador del Premi Nobel del 1903, Svante August Arrhenius va utilitzar la panspermia per explicar el començament de la vida a la terra i es va convertir en el seu màxim defensor. L'astrònom Fred Hoyle també donar suport a aquesta hipòtesi.

Actualment hi ha dues versions de la panspèrmia:

● La panspèrmia dirigida o directa, la vida es propaga per l'univers mitjançant bacteris molt resistents que viatgen a bord d'estels

● La panspèrmia molecular que creu que el que viatja per l'espai no són bacteris sinó molècules orgàniques complexes. A l'aterrar a la Terra es van combinar amb el brou primordial d'aminoàcids i van iniciar les reaccions químiques que van donar lloc a la vida.

Aquestes bactèries i molècules orgàniques han de poder suportar les condicions extremes de l’Univers i l’impacte contra la Terra. Per tal de demostrar que és possible la supervivència d’aquestes s’han realitzat una sèries d’experiments.

● El primer cas, però, és un descobriment que es va produir el novembre de 1969, en una de les missions Apol∙lo es van recuperar alguns components d’una sonda que va  ser enviada el 1967. Quan van ser analitzades a la Terra es van trobar bactèries vives, les quals havien sobreviscut a les baixes temperatures, la pressió, la radiació...

● Es va enviar una sonda el 2007 amb uns microorganismes coneguts popularment com a “ossos d’aigua”, els quals van ser sotmesos directament al buit de l’espai. Al tornar a la Terra la majoria havien sobreviscut i podien continuar reproduintse.

● Es va congelar una microalga i van dispararles mitjançant una pistola contra uns recipients amb aigua. Van se congelades per simular les temperatures de l’Univers, disparades amb la velocitat calculada que ho fa un meteorit contra la terra i contra aigua per simular l’oceà. Les algues van sobreviure.

● Es va analitzar un meteorit marcià, ALH 84001, i van aparèixer bactèries fossilitzades de fa milers d’anys, però no se sap si ja estaven quan va impactar contra la terra. El major inconvenient d'aquesta teoria és que no resol el problema inicial de com va sorgir la

vida, sinó que es limita a donar la responsabilitat de l'origen a un altre lloc. Fa 25 anys, la

panspèrmia era considerada una noció pràcticament impossible per diverses raons:

● Els microbis moririen en l'espai a causa de la radiació.

● Les cèl∙lules no poden romandre útils durant milions d'anys, que és el que duraria un

viatge interestel∙lar.

● L'entrada a través de la capa de l'atmosfera, o l'impacte amb la terra, esterilitzaria

qualsevol cosa.

● Hi ha insuficients evidències que organismes complexos puguin compondre en l'espai.

● Hi ha molt poca aigua en altres llunes i planetes.

● L'entrada a través de la capa de l'atmosfera, o l'impacte amb la terra, esterilitzaria

qualsevol cosa o la cremaria.

● Hi ha insuficients evidències que organismes puguin compondre en l'espai.

● Hi ha molt poca aigua en altres llunes i planetes. Per acabar, la situació de la teoria avui en dia, la hipòtesis de la Panspèrmia ha aconseguit

cert grau de respectabilitat científica. Hi ha proves que, alguns dels ingredients per a la vida,

poden haver caigut del cel, a més de ser fabricats aquí a la Terra. Químics prebiòtics han

estat detectats en núvols interestel∙lars, cometes i meteorits. Actualment, està universalment

acceptat que, l'espai conté els "ingredients" de la vida. El seu desenvolupament podria

constituir la primera pista cap a un canvi brusc del paradigma, però la corrent científica

dominant no ha acceptat la base principal de la panspèrmia moderna, que les cèl∙lules van

sembrar la vida a la Terra.

CREACIONISME

Redactat per : Marta Bevià,  Marta Gegundez, MªÁngeles Monzón, Sarah Rozès i Sergi Sendrós.

El creacionisme és una teoria totalment contraria a l’evolucionisme que es basa en la visió del món a través de la Bíblia, concretament en el Gènesi, i confia plenament en totes les seves teories, no creu que l’ésser humà i altres espècies hagin evolucionat sinó que considera que els éssers humans sempre van ser d’una forma (com Déu els va crear) i encara que s’hagin adaptat al medi ambient de diferents formes, mai s’han transformat completament. Normalment el creacionisme té una part de fixisme, que es la creença en que les espècies són fixes, i que per tant, encara que passi el temps, l’espècie no canvia ni es desenvolupa per tant és fixa. Afirma que la Terra i els éssers vius venen d’un acte de creació, en el qual Déu crea tot el que coneixem en sis dies. Es creu que la Terra es va crear fa uns 10.000 anys per Déu. El creacionisme era acceptat no solament fins al segle XIX, sinó que és acceptat actualment. Creença que diu que el món i els éssers vius han estat creats per una divinitat. Un argument d’aquesta idea és la del rellotger de William Paley (1802) que diu que “un rellotge implica un rellotger que l’hagi fabricat”. Per tant, segons ell, els ésser vius han d’haver tingut un creador, un altre dels molts científics creacionistes són el Dr. E. Theo Agard que diu que la teoria de l’evolució no és tan científica com la gent pensa.

Henry Morris va afirmar l’existència del creacionisme.  Va néixer el 6 d’octubre de 1918 i va morir el 25 de febrer de 2006 (87 anys). “The Genesis Flood” (el diluvi del Génesis). És un llibre escrit amb el teòleg John C. Whitcomb. Va ser el primer teòleg en intentar donar una explicació científica a les històries de la creació incloses en l’Antic Testament i argumenta que l’aspecte actual de la Terra es deu al diluvi universal de la Bíblia.

Dins del creacionisme trobem dos grups: els teistes i els deistes. Els teistes són les persones que creuen en els llibres sagrats revelats i en la intervenció de Déu en les qüestions humanes a través de profetes i missatgers. Els deistes són les persones que rebutgen la religió organitzada i pensen que Déu és el creador del món però no intervé de forma alguna en el que passa en el món. Els anti creacionistes (els ateus per definició), opinen que la creació és la religió i l’evolució és la ciència. Per defensar aquesta afirmació diuen que el creacionisme no compleix un llistat de criteris que defineixen la bona teoria científica.

El Creacionisme de la Terra jove defensa la interpretació de la Bíblia i està en contra de la possibilitat que pugui haver teories que no estiguin relacionades amb la religió. El Creacionisme de la Terra vella defensa que  Déu va formar l’Univers i va marxar i creuen que l’Univers es va crear progressivament.

Aquesta teoria es troba des de l’origen dels humans, on hi existia un ser superior, a mesura de que el temps ha anat passant, han aparegut noves religions amb les seves propies explicacions de com s’ha format el món, la majoria d’aquestes afirmen que el món i el univers han estat creats per un ser superior i avui en dia la majoria de la població encara defensa l’evolucionisme però encara hi ha gent que defensa el creacionisme, potser per la influència religiosa des de la infància o per altres factors. Fa uns anys la majoria de la gent creia en el creacionisme  ja que les explicacions que no estaven relacionades amb la religió estaven prohibides i la gent necessitava donar explicació sobre el món perquè no sabien d’on podia venir. L’Evolucionisme nega el creacionisme i els científics defensen que han d’haver explicacions i fets demostrables.

El creacionisme rebutja la teoria de la evolució proposada per Charles darwin, així com el origen de l’home i el evolucionisme cientific. La teoria de l’origen de les espècies diu que el nostre cervell és fruit de l’evolució, la qual cosa vol dir limitat i complex, més preparat per sobreviure que no pas per escatir els darrers secrets de l’Univers, Plurivers o Multivers, com diuen els entesos. La teoria de Darwin sobre l’evolució no té res a veure ni amb la religió ni amb la filosofia de la creació. Ell i l’oblidat amic Wallace van proposar un mecanisme explicatiu de l’evolució de les espècies, el mecanisme de la reproducció diferencial, sobre el qual actuen els factors ambientals que donen lloc al canvi evolutiu de poblacions i, van descobrir simultàniament la teoria de la selecció evolutiva. A dins d’aquesta creença trobem el fixisme que diu que les espècies han mantingut les seves característiques fixes i invariables.

La comparació d’aquestes dos  teories han provocat que molts filòsofs i gent entesa en el tema es qüestiones quina podia ser la teoria verdadera i també han provocat que la teoria del creacionisme esdevingués una teoria religiosa i en canvi la teoria formulada per Darwin, de l’evolució de les espècies esdevingués en una teoria amb base i resposta científica.

Tota creació és obra d’un creador. El creacionisme es fonamenta en lleis i principis observats científicament com el Principi de la Casualitat, les Lleis de la Termodinàmica, la Llei de la Biogènesi, les Lleis de Mendel, etc. El creacionisme afirma que, tot el que va tenir un principi va tenir una causa. Tota creació és obra d’un creador i gràcies a la ciència podem descobrir les marques del Creador en la seva obra. Algunes de lleis científiques sobre les quals es fonamenta el creacionisme són:

• La termodinàmica, que afirma que en l’Univers “la quantitat d’energia roman constant i l’entropia augmenta amb el pas del temps”. Una conseqüència lògica és que va haver un moment en el passat en el que l’entropia de l’Univers era zero, és a dir, tota l’energia era útil.
• La biogènesi, que diu que “la vida ve de la vida”, això vol dir que la vida en l’Univers prové d’un ésser viu.
• Les lleis de l’herència, que afirmen que “les característiques d’un ésser viu són sempre una recombinació de la informació genètica heretada”, i per tant, les variacions observades en els éssers vius són el resultat de la gran quantitat d’informació genètica que ja estava present en els seus avantpassats. No existeix cap aparició espontània de nova informació genètica diferent de la que ja existeix.

LA TEORIA CEL·LULAR

Redactat per: Henry Cano, Bartomeu Castellà, Laura Dalmau, Clara Fortuny, Xavier Gomis, Àlex Roch i Eloy Vicente

La teoria cel·lular és una branca fonamental de la biologia que explica la constitució de la matèria viva a causa de cèl·lules i el paper que aquestes juguen en la constitució de la vida.

Al segle XVII, més precisament l’any 1665, Robert Hooke, a través de microscopis  que arribaven a uns cinquanta augments i que ell construïa, va descobrir que el suro i altres matèries vegetals apareixien constituïdes per cèl·lules. El tros de suro estava constituït per una sèrie de cel·les petites, semblants a les d’un rusc d’abelles, i va establir el terme cèl·lula per designar-les. Per tant, Hooke va descobrir la unitat estructural bàsica i essencial de tots els organismes, la base de tota la matèria viva.

 Font: www.bionova.org.es

Antonie Van Leeuwenhoek es va dedicar a perfeccionar les lents d’augment i va construir microscopis senzills, que arribaven fins a 200 augments, amb els quals, en observar l’aigua de les basses i els fluids interns dels animals, va poder veure per primera vegada protozous i rotífers, que va anomenar animàlculs.

Cap al segle XIX, els avenços tècnics al camp de la microscòpia, va permetre que es produïssin progressos. Es va començar a investigar l’interior de la cèl·lula. L’any 1824, René Dutrochet  va ser el primer en establir que la cèl·lula era la unitat bàsica de l’estructura, és a dir, que tots els organismes estan formats per cèl·lules.  L’any 1833, Robert Brown va descobrir el nucli de la cèl·lula. L’any 1838 el científic Matthias Schleiden va indicar que el material vegetal està composat per cèl·lules. L’any següent, el fisiòleg Theodor Schawnn va arribar a la mateixa conclusió sobre els animals. Finalment l’any 1858, Rudolf Virchow va arribar a la conclusió que les cèl·lules sorgeixen de cèl·lules que ja existien prèviament. Louis Pasteurva donar la definitiva teoria cel·lular, descartant la generació espontània. El 1902, Walter Sutton i Thomas Boveri, autors de la teoria cromosòmica de l’herència van ampliar la teoria cel·lular amb un quart postulat.

Els resultats d’aquestes conclusions són els que es coneix com els principis de teoria cel·lular i són:

1. Tots els éssers vius estan compostos per cèl·lules o segregacions d’aquestes mateixes. Els organismes poden ser d’una sola cèl·lula (unicel·lulars) o de vàries (pluricel·lular). La cèl·lula és la unitat estructural de la matèria viva i cada cèl·lula pot ser suficient per construir un organisme.

2. Tots els éssers vius són originaris de les cèl·lules. Les cèl·lules no sorgeixen de manera espontània sinó que procedeixen d’altres anteriors.

3. Totes les funcions vitals dels organismes tenen relació amb les cèl·lules o amb el seu contacte immediat. La cèl·lula és al unitat fisiològica de la vida. Cada cèl·lula és un sistema obert que intercanvia matèria i energia amb el medi. És a dir que en les cèl·lules tenen lloc les reaccions metabòliques de l’organisme. En una cèl·lula pot fer totes les funcions vitals, de manera que és suficient una cèl·lula per a tenir un ésser viu

4. Les cèl·lules contenen el material hereditari i també són una unitat genètica. Això permet la transmissió hereditària de generació en generació. Cada cèl·lula conté tota la informació hereditària necessària per al control del seu propi cicle i del desenvolupament i el funcionament d'un organisme de la seva espècie

A partir d'aquí els descobriments van venir un rere l'altre: el 1857 els mitocondris, el 1879 el comportament dels cromosomes en la divisió cel·lular (mitosi), l'any 1897 el reticle endoplasmàtic, el 1898 l'aparell de Golgi, 1951 els lisosomes, l'any 1956 els ribosomes.

FONT: http://www.lourdes-luengo.org/actividades/imagenes/teoria.jpg

TEORIA D’OPARIN (ABIÒTICA O QUIMIOSINTÈTICA)

 Redactat per: Núria Brey, Lídia Cortés, Cristina Gil, Daniel Lahoz, Neus Vendrell i Javi Via

Aquesta teoria rep aquest nom perquè va ser plantejada per l’investigador rus Alexander I. Oparin l’any 1922 davant el tribunal botànic de Moscou, però no va ser fins el 1924 que va ser publicada. Els seus resultats van coincidir amb els del biòleg anglès John D.S., el qual va publicar les seves experiències l’any 1928.

Aquesta teoria coincideix i reforça les teories de l’evolució molecular, les de l’evolució, les de l’origen de l’univers, entre d’altres, i per això, ha sigut àmpliament acceptada pels científics moderns no només per biòlegs, sinó que també per químics, geòlegs, astrònoms…

Contextualització i plantejament:

La teoria d’Oparin va ser la llavor de la visió actual sobre l’origen de la vida i aquesta teoria diu que quan la Terra es va formar fa uns 4500 milions d’anys, era una terra molt jove i sense vida i amb una atmosfera sense oxigen; una immensa bola incandescent en la qual els diferents elements es van col·locar segons la seva densitat, de manera que els més densos es van enfonsar cap a l’interior de la Terra i van formar el nucli. Els elements més lleugers van sortir cap a l’exterior  i van formar una capa gasosa al voltant de la part sòlida, en la qual es trobaven gasos com el metà, l’amoníac i el vapor d’aigua.

Aquests gasos estaven sotmesos a unes intenses radiacions ultraviolades (del Sol i de fortes descàrregues elèctriques de la pròpia atmosfera). Per l’acció d’aquestes energies, aquests gasos senzills van començar a reaccionar entre si formant molècules cada vegada més complexes.

 Font: http://slideplayer.es/slide/1029084/

Font: http://slideplayer.es/slide/30458/

Etapes:

Les etapes d’aquest procés van ser les següents:

-La síntesis biogènica va consistir en la formació dels primers compostos orgànics senzills a partir de les molècules inorgàniques de l’atmosfera primitiva.

La Terra va començar a refredar-se, el vapor d’aigua provinent de les erupcions volcàniques es va condensar i es va precipitar en forma de pluges torrencials.  L’aigua s’anava acumulant en les parts profundes i es van anar formant els mars primitius, on les pluges torrencials van arrossegar les molècules de l’atmosfera.  Allí es concentraven cada més els productes nutritius degut a les constants evaporacions i precipitacions que patien. Aquests mars primitius estaven molt calents i això va provocar que les molècules seguissin reaccionant entre si, apareixent noves molècules cada vegada més complexes. Per tot això, Oparin va anomenar a aquests mars carregats de molècules el brou nutritiu o sopa primitiva.

-La polimerització és el procés químic mitjançant el qual a partir de molècules senzilles similars o idèntiques es van sintetitzar polímers i es van formar compostos polimoleculars anomenats prebiòtics, sota l’acció de diverses fonts d’energia formant prebiòtics.

L’acció de les fonts d’energia que, d’acord amb aquesta teoria, existien en aquella època  eren descàrregues elèctriques de les tempestes, radiacions solars, erupcions volcàniques i radioactivitat. La síntesi de polímers es podia fer de la manera següent: aminoàcids + energia = proteïnes, monosacàrids + energia= polisacàrids, nucleòtids + energia = àcids nucleics, bases nitrogenades + sucres+ fosfat + energia = nucleòtid.

-La coacervació va ser la formació, a partir d’aquests compostos polimoleculars, de petits sistemes o associacions en forma de petites esferes que cada vegada eren més complexes però que encara no eren cèl·lules. Aquests sistemes o associacions es van anomenar coacervats i eren un tipus de protobions.

Font: http://slideplayer.es/slide/30458/

-L’origen i l’evolució de la cèl·lula primitiva és el procés en el qual apareixen els eubions, els quals ja eren cèl·lules, a partir d’aquestes associacions més complexes que ja hem anomenat. Els eubions ja eren cèl·lules i per tant ja van ser capaços de transmetre als seus descendents la informació de les seves característiques, gràcies a la existència de compostos polimeritzats que Oparin considerà els precursors dels àcids nucleics actuals. La cèl·lula primitiva evolucionà en diferents llocs del planeta amb les condicions necessàries.

A causa de les radiacions còsmiques es va formar l’ozó (combinació de molècules) per protegir de les penetracions de radiacions d’alta energia que podien danyar els organismes.

Algunes correccions que es van fer al model d’Oparin

Actualment, els científics proposen que l’atmosfera primitiva contenia també diòxid de carboni, monòxid de carboni, nitrogen i sulfur d’hidrogen. Aquesta afirmació es basa en que aquests gasos estan presents en les erupcions volcàniques i surten de l’interior de la Terra. També es creu que les substàncies químiques inicials no van ser gasos de l’atmosfera, sinó els que provenien de volcans oceànics i d’emanacions d’aigua calenta i minerals de l’oceà.

La corroboració d’aquest model:

-Els experiments de Miller:

L’any 1953, Stanley L. Miller (1930-2007), un estudiant de doctorat de la Universitat de Chicago va proposar al seu director Harold Urey, realitzar un experiment per a contrastar la hipòtesi de Aleksandr Oparin i J. B. S. Haldane segons la qual en les condicions de la Terra primitiva s’havien produït reaccions químiques que van conduir a la formació de compostos orgànics a partir d’inorgànics, que posteriorment van originar les primeres formes de vida.

L’experiment es va dur a terme l’any 1953 i va consistir en barrejar metà, amoníac, hidrogen i aigua a descàrregues elèctriques de 60.000 volts mitjançant una màquina que simulava les condicions de l’atmosfera.

Com a resultat d’aquest experiment es van formar un sèrie de molècules orgàniques, entre les quals destacaven l’àcid acètic, ADP-Glucosa, i els aminoàcids glicina, alanina, àcid glutàmic i àcid aspàrtic, utilitzats per les cèl·lules com els pilars bàsics per a sintetitzar les seves proteïnes. Aquest experiment va ser clau per a comprovar la teoria d’Oparin del brou primordial per a l’origen de la vida.

Aquest experiment realitzat per Miller i Urey va concloure que la síntesi de compostos orgànics, com els aminoàcids, va ser fàcil en la Terra primitiva. Altres investigadors, seguint aquest procediment i variant el tipus i les quantitats de les substàncies que reaccionen, han produït alguns components simples dels àcids nucleics i fins i tot ATP.

Font: https://pitbox.files.wordpress.com/2009/12/experimento-miller-pitbox-blog.jpg

Font: http://marian-detodofisicoquimica.blogspot.com.es/2011/06/teorias-evolutivas.html.

-Altres experiments:

Un altre experiment que es va fer per comprovar la formació de molècules orgàniques tal com deia la teoria d’Oparin, el va dur a terme el bioquímic espanyol Juan Oró, l’any 1961. Va realitzar un experiment molt semblant al de Miller, afegint gasos a l’àcid cianhídric però a més a més de trobar aminoàcids, va trobar adenina, un compost que forma part dels àcids nucleics que formen el material genètic de les cèl·lules.

Oró va convèncer gairebé a tots els científics de que l’ADN, ARN, les proteïnes, petits lípids i alguns sucres van formar part del brou primitiu. Una altra de les conclusions d’Oró va ser que l’atmosfera primitiva contenia més gasos, però segur que no contenia oxigen lliure, perquè aquest o bé es trobava formant les molècules de diòxid de carboni o bé les d’aigua.